El "viaje más hermoso"

El "viaje más hermoso" de la meva vida va començar fa ja 11 anys quan vaig rebre una trucada del Departament d'Educació. El meu primer treball. Vaig emprendre aleshores el meu particular viatge cap a Itaca. I al igual que Ulises, nombrosos han sigut els obstacles que he trobat pel camí, però sempre he tingut la sort d'haver estat arropada per centenars de companys de travessia(professors, alumnes, pares, mares...). La ilusió em dona el valor necessari per no abandonar la senda que m'ha de conduir, a bon segur, a port.
S'apropa la fi de curs. Una promoció més deixarà l'institut. Alguns cursaran batxillerat al centre, però d'altres m'hauré d'acomiadar d'aquí a poques setmanes. M'entristeix pensar que entraré a classe i ja no hi seran. Les seves veus, els meus crits, els acudits de tots, les sortides de to a vegades... ¡Treieu el material!... Núria, no mandes tantos deberes, ¡però si són quatre exercicis de res!... M'avorreixo a classe, no voldràs que em posi a ballar sevillanes... ¡Benvinguts a la meravellosa classe de castellà de Barrio Sesamo!, pero cómo puedes estar tan despierta a las 8:30 de la mañana...
Ja hauria d'haver-me acostumat als finals de curs terminals després de tant de temps. Em temo que mai serà així. Et fas gran amb ells, aprens amb ells(no només ells amb tu), comparteixes coneixements i sentiments. I tot això fa impossible que hom pugui no deixar escapar una llagrimeta(o moltes) quan arriba l'hora dels a deus. Només espero que la força els acompanyi sempre i que, arribat el cas, siguin ells els que suspenguin a la vida i no a l'inrevés.
I el 12 de setembre tornarem a començar el cicle.