sábado, 29 de noviembre de 2008

1 i 2 de desembre: IX Jornades del Projecte Educatiu de Ciutat de Barcelona

Els dies 1 i 2 de desembre ens tornarem a trobar a la facultat d'història de la UB els diferents agents educadors i els responsables polítics de l'educació de la ciutat de Barcelona. Un cop més, debatrem i coneixerem les bones pràctiques educatives que diferents entitats amb dur a la pràctica en l'últim any.
S'ha de felicitar a la ciutat, al seu Ajuntament i als seus ciutadans, per l'esforç tant gran que des de fa molts anys s'està fent per aconseguir que tots i totes puguem gaudir de les de les mateixes oportunitats en el terreny educatiu i per fer de Barcelona un referent de ciutat educadora que es construeix partint d'una idea de ciutat on la fita de la cohesió i la justícia social són els objectius finals.

I ara, recordem què és el PEC, el seu significat, el que representa.



I a més...

viernes, 21 de noviembre de 2008

martes, 18 de noviembre de 2008

8ª Trobada de delegats i delegades de 3er i 4art d'ESO del Garraf

El passat divendres 14 de novembre es va celebrar la 8ª trobada de delegats i delegades de 3er i 4art d'ESO de la comarca del Garraf. El lloc escollit per dur a terme aquest acte va se la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya).

A les 9 del dematí de divendres passat, a la sala d'actes de la UPC de Vilanova, el President del Consell Comarcal del Garraf va rebre els representants dels alumnes dels diferents centres educatius públics i concertats del Garraf explicat-los quina era la funció i finalitat d'aquesta trobada. Seguidament va parlar una representant de la UPC donant-nos la benvinguda i explicant-nos quins estudis es poden fer en aquesta universitat.
En entrar a la sala d'actes ens van donar una carpeta amb material, i dins d'ella hi havia unes xapes que al final de la presentació de l'acte van saber que eren per distingir els diferents grups de treballs en els que ens havíem de distribuir. Tots els delegats i delegades que tenien una xapa del mateix color anaven a un grup determinat. Una vegada sabérem a quin grup anàvem, marxàrem a l'aula que ens havia sigut assignada.
La feina que férem, dirigida sempre per un monitor o monitora, va ser, primer, la de reflexionar sobre quines eren les funcions d'un delegat i les seves qualitats. Després ens van ensenyar diferents maneres de resoldre un conflicte que podríem arribar a trobar-nos en l'exercici de la nostra funció. Nosaltres explicàrem les dificultats que havíem tingut fins ara a l'hora de resoldre algun problema com a delegats. Estiguérem debatent entre tots sobre diversos temes: conflictes entre companys, de quina manera dialogar amb els professors, com defensar la nostra opinió... A les 11 van descansar uns 20 minuts. Una vegada finalitzat el descans, formàrem grups en els que havíem de resoldre dues situacions:

  • Si es donés el cas de que volguéssim dimitir, de quina manera justificaríem aquesta decisió i què diríem per aconseguir que algú ocupés el nostre lloc.
  • Davant d'un conflicte concret que ens van posar d'exemple, quina seria la nostra intervenció.

Els grups que s'havien format a l'aula on estàvem treballant van posar en comú el resultat d'aquests dos exercicis i traguérem les nostres conclusions.
En acabar la feina a les aules, tornàrem a la sala d'actes i un representant de cada grup va llegir les conclusions a les que havien arribat. Després ens acomiadàrem fins l'any vinent.

Delegada de 3er A

sábado, 15 de noviembre de 2008

"Una reforma educacional que prepare al hombre nuevo para la nueva sociedad y las nuevas tareas"

Discurs de Salvador Allende davant l'assemblea que havia de debatre sobre la necessària reforma educativa en Xile. Document històric que, entre d'altres coses, reflecteix molt bé la importància que Allende donava a l'educació. Per a ell, qualsevol projecte educatiu de caire nacional havia d'anar de la mà de la gestació d'un projecte de país. Aquesta manera d'entendre l'educació es relaciona directament amb la que té l'Associació Internacional de Ciutats Educadores, donat que darrere del concepte de "ciutat educadora" s'amaga la intencionalitat d'aconseguir per mitjà de l'educació ciutats millors per a un món millor. Així doncs, es concep l'educació com un instrument vàlid per anar edificant la ciutat ideal. I de la mateixa manera, podríem pensar en l'educació com un instrument vàlid per aconseguir un país millor, entenent com a "país millor" aquell on la justícia i la cohesió social arribin a les seves màximes quotes de realitat. Evidentment, els projectes educatius de ciutat i el projecte de país, per una qüestió de pura coherència, hauríem de ser uns la conseqüència de l'altre.

Discurs de Salvador Allende, març de 1971

jueves, 13 de noviembre de 2008

"Escola nova, poble lliure" II

La fita educativa més significativa del govern de la Generalitat durant la Segona República va ser la creació del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) en 1936. Va ser el símbol emblemàtic de l'època republicana i revolucionària. El CENU representa una revolució de l'ensenyament, suposa la potenciació d'una educació intel.lectual, motriu i sensorial totalitzadora mai potenciada com ara, havent-hi desaparegut l'ensenyament confessional i estant controlat ja l'ensenyament privat. La creació del CENU fou un pas endavant qualitatiu en el model educatiu obert i democràtic. És una experiència dirigida a construir una escola radicalment nova. Segons el decret de la seva creació - DOG de 29 de juliol de 1936 - , "La voluntat revolucionària del poble ha suprimit l'escola de tendència confessional. És l'hora d'una nova escola, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana". El seu objectiu final era la creació d'una vida escolar "inspirada en el sentiment universal de solidaritat i d'acord amb totes les inquietuds de la societat humana, a base de la supressió de tota mena de privilegis". El Comitè (convertit en Consell el 26 d'agost) es feia càrrec de tots els centres escolars creats i per crear, coordinava tots els serveis educatius existents i, sobretot, havia de bastir i organitzar un nou sistema d'ensenyament que, en setembre de 1936, es concretaria en un Pla general que superava les competències de l'Estatut, situant-lo fora de la Constitució.
Presidit pel Conseller de Cultura de la Generalitat, el Consell estava integrat per quatre representants de la CNT, quatre de la UGT i quatre representants tècnics nomenats per la Generalitat. El pla del CENU reposava en un cos docent unificat, contemplava l'escolarització rural i l'extensió educativa als treballadors, sobre les bases de la pedagogia racionalista. Els valors de l'ensenyament laic, lliure i progressista van ser unificats i generalitzats en un nou sistema educatiu avançat al seu temps i aplicat a tot Catalunya. El Consell monopolitzà les més importants funcions educatives: des de l'establiment dels principis doctrinals bàsics fins a l'organització educativa o els plans d'estudis. El protagonisme del CENU disminueix sensiblement des del maig del 37 ja que la CNT, que li havia donat impuls, queda tocada pels "Fets de Maig del 37".

Un element fonamental per apropar-se a la obra educativa de la etapa republicana és entendre com, en aquells anys, es consolida un corrent que considera l'educació i la cultura com una eina de formació i llibertat a la que tot ciutadà té dret. Així, la cultura i l'educació són assumides per l'Estat com un bé comú al qual tots han de poder accedir. És a dir, es procedeix a l'estatització i, per apropar-lo més al ciutadà, a la municipalització d'allò que, fins a aquells moments, havia estat un privilegi reservat a les classes benestants de la societat. L'educació pública en el seu sentit més ampli (escoles, universitats, biblioteques...) es converteix en l'element central de la cultura d'un país. És aquest un avenç fonamental que no podem oblidar.

"Escola nova, poble lliure"

Ningú posa en dubte avui dia que els resultats obtinguts en matèria educativa al nostre país durant els vuits anys de la Segona república van ser excepcionals.

A Catalunya, i especialment a Barcelona i el seu entorn municipal, ja des dels primers anys del segle XX, es troben les propostes més pioneres de la renovació pedagògica que consideren l'escola i el seu entorn com un mitjà per a la formació moral i social de l'individu. L'aplicació de valors interdisciplinaris, lliures, oberts, democràtics i socials comença a obrir-se camí en un procés que culminarà en el període de la II República i la Guerra Civil quan, entre altres mancances, s'hauran de superar l'escassetat de recursos i d'institucions escolars.
Abans de 1931, els grans corrents educatius del primer terç de segle influiran en l'avantguarda pedagògica de les escoles catalanes. L'Escola Moderna (1901) de Ferrer i Guàrdia, l'Escola Mossèn Cinto (1904), la Fundació Horaciana d'Ensenyament fundada per Pau Vila en 1905, l'Escola de Mestres de Joan Bardina (1906), etc, són alguns exemples. La Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya van impulsar una activa política educativa i cultural sempre en connexió amb les idees pedagògiques europees més avançades. Diputació i Mancomunitat portaren a terme el primer intent seriós i sòlid per resoldre el problema de les escoles i, amb aquest, el de la formació de l'alumnat. La dictadura de Primo de Rivera desmantellà progressivament des de 1923 gairebé la major part de tota aquesta efervescència educativa i cultural que s'havia anat gestant al llarg dels primers vint anys del segle XX i, en conseqüència, la major part de les experiències assajades es portarien a terme amb l'arribada de la Generalitat republicana.
La tasca més important i de més abast de la II República fou voler transformar la societat mitjançant l'educació integral i inclusiva. L'esforç realitzat en escolarització i creació d'escoles, d'instituts , d'instruments pedagògics i culturals tals com biblioteques públiques, teatres populars, etc, intentava acomplir objectius socials independentment dels mitjans i l'origen dels ciutadans. En matèria educativa, les competències de la Generalitat, juntament amb la municipalització de l'educació i la cultura, havien d'assolir objectius fonamentals. La creació de l'Escola Normal Mixta (1931), la de l'Escola d'Estiu (1932); l'impuls donat a l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1899); i l'entrada en funcionament de l'Institut-Escola (1932), que lligava els ensenyaments primari i secundari, són les primeres fites que la Generalitat consolidà durant els primers anys de la II República. Això no obstant, seguiren funcionant centres privats d'inspiració religiosa en competència amb els anteriors.

(Continua en el següent post)

Proclama antiraciste

El racisme és incomprensible. No s'entén que existeixin persones que siguin racistes donat que no hi ha res que justifiqui cap tipus de discriminació. Donat que no hi ha res que justifiqui el menyspreu de l'altre perquè vingui d'un altre país o sigui d'una cultura o religió diferent.

Hi ha molts mites sobre els immigrants, com, per exemple, que ens deixen sense feina. Però, què és mite i què és realitat? La realitat és que hi ha qui paga menys als immigrants aprofitant-se de la seva necessitat. Hi ha qui s'aprofita dels més febles, com ho poden ser aquells que marxen del seu país per poder-se guanyar millor la vida i acabant trobant-se en un lloc totalment desconegut per a ells, on ho tenen molt malament per poder-se defensar perquè per començar no coneixent ni la llengua. També els hi ha que, moltes vegades per desconeixement, veuen els immigrants com si fossin bàrbars.

Hauríem d'intentar respectar-nos tots, uns i d'altres, encara que no tinguem les mateixes idees i els mateixos costums, i veure'ns com a germans. No hauríem d'oblidar que tots som éssers humans i que això hauria d'estar per sobre de tot.

3 A ESO Educació Per a la Ciutadania

miércoles, 12 de noviembre de 2008

Hoy empieza todo... Y mañana también

Hay cosas que nunca desaparecerán, están en la carne, hablan, están en la tierra. Montones de piedras apiladas una a una con las manos del padre, del abuelo. Toda su paciencia acumulada resistió a la lluvia, al horizonte, haciendo pequeños montoncitos ante la noche para retener la luz de la luna, para estar erguidos, para inventarse montañas y jugar con el trineo, y creer que tocamos las estrellas. Se lo contaremos a nuestros hijos, les diremos que fue duro, pero que nuestros padres fueron unos señores y que heredamos eso de ellos: montones de piedras y el coraje para levantarlas.

Hoy empieza todo. Guión: Bertrand Tavernier, Dominique Sampiere y Tiffany Tavernier.

sábado, 8 de noviembre de 2008

Una mica de memòria històrica III

¿Qué pasó hace veintidós años? Durante los primeros años de gobierno socialista, la estrategia parlamentaria de la coalición popular (AP-PDP-PL) fue obstruccionista, sustentándose en la utilización abusiva del recurso previo de inconstitucionalidad, que sirvió para retrasar el desarrollo de la Constitución, paralizando leyes como la ley de libertad sindical, la modificación de la ley orgánica del Tribunal Constitucional, la ley de despenalización parcial del aborto y la ley orgánica del derecho a la educación. Fueron precisamente estas dos últimas leyes las que provocaron una importante confrontación de los sectores más conservadores contra el gobierno.

La iniciativa y organización de la llamada "guerra" contra la LODE corrió a cargo de diferentes grupos vinculados a centros escolares religiosos -CONCAPA, CECE, FERE- que se agruparon en torno a la Coordinadora por la libertad de Enseñanza. Sin embargo, estas movilizaciones no fueron públicamente apoyadas por la jerarquía de la iglesia, cuyo máximo organismo, la Conferencia Episcopal, mantuvo una discreta posición, favorable siempre a la negociación con el gobierno, puesto que la nueva ley no ponía en peligro el sistema de subvenciones a la enseñanza privada. Quienes estuvieron desde el principio encabezando las manifestaciones anti-LODE fueron los democristianos del Partido Demócrata Popular, partido integrado en Coalición Popular. Alianza Popular se sumó después.

En Catalunya, algunos miembros del Partido Demócrata Popular pasarían a engrosar las filas de Unió Democrática de Catalunya, partido al que pertenecen parlamentarios que, junto con otros del Partido Popular, han creado una asociación integrista católica este pasado verano de nombre Familia y Dignidad Humana.

Una mica de memòria històrica II

¿ Qué dice la legislación española sobre la libertad de elección de centro ? La Constitución española garantiza tanto la libertad de elección de centro educativo como la facultad de los poderes públicos de garantizar el derecho de todos los ciudadanos a la educación en condiciones de igualdad por medio de la planificación y regulación de las plazas escolares. Tanto la LODE como la LOE traducen estos principios constitucionales en una regulación que permite la libertad de elección de centro por parte de las familias, pero que la restringe, en el caso del acceso a los centros sostenidos con fondos públicos, en aquellas situaciones de exceso de demanda, es decir, en los casos en que el número de solicitudes para obtener plaza en un centro escolar supere las plazas disponibles. En este caso, ambas leyes ordenan el proceso de admisión de alumnos a partir de los criterios de hermanos matriculados en el centro, proximidad del domicilio o del lugar de trabajo, nivel de renta de la unidad familiar, concurrencia de discapacidad en el alumnado o en alguno de sus padres o hermanos... Del mismo modo, la LOE y el Projecte de Llei d'Educació de Catalunya contemplan que la planificación educativa tenga en cuenta una distribución equilibrada de los alumnos con necesidades específicas de apoyo educativo.

Las medidas que en su día ya introdujo la LODE para regular el proceso de admisión de alumnos delimitaron, pues, la libertad absoluta de elección de centro basándose en la consideración de que, sin la intervención pública, se podrían dar situaciones de distribución de alumnos que repercutirían en las oportunidades educativas de los colectivos más desfavorecidos. Una distribución que sería injusta según los principios de Rawls. Sin embargo, a pesar de haberse aprobado una ley como la LODE, hoy en día, con datos estadísticos recientes en la mano, podemos asegurar que la realidad refleja un acceso desigual de según qué alumnos a según qué escuelas. La realidad refleja una segregación escolar que pasa por la concentración de alumnos procedentes de familias de bajo capital económico e instructivo en determinados centros.

Hay quien sostiene que si los grupos socialmente desfavorecidos son los que peor puntúan en las pruebas PISA es por su falta de esfuerzo o por su inferioridad intelectual. Pedagógicamente, nada más alejado de un argumento razonable. El incremento en las aulas de referentes de excelencia educativa de los alumnos con menos adesión escolar, junto con otras medidas que atañen al entorno que ya se están llevando a la práctica, tendría un efecto positivo en el proceso de aprendizaje de estos alumnos. Todo lo contrario repercute en una distribución desigual de las oportunidades educativas. Incide en el no ejercicio efectivo de una educación de calidad para todos. Si el principio de equidad no se cumple en los procesos de aprendizaje, por lógica no se puede cumplir en el de los resultados.

Así pues, la libertad total de elección de escuela, en la medida que supone un sistema de asignación insuficiente para maximizar la situación de los que están peor, es injusta. Se podrá, si se quiere, defender la libertad de elección desde valores aislados o unilaterales como la libertad individual o la utilidad personal, pero no desde la justicia.

(Continua en el següent post)

Una mica de memòria històrica

Veintidós años han pasado ya desde las movilizaciones contra la Ley Orgánica del Derecho a la Educación. Parece que fue ayer. Parece que fue ayer pues los mismos sectores sociales que entonces mostraron su rechazo total a la LODE, hace dos años lo hicieron contra la LOE y ahora contra ciertos aspectos contenidos en el Projecte de Llei d'Educació de Catalunya. Las razones que siguen movilizando a la derecha son básicamente las mismas: el considerar que tanto la LOE como la LEC incluyen articulados que coartan la libertad de los padres de elegir la educación que desean para sus hijos.

¿Se debe poner límites a la libertad de elección de centro? Según el filósofo y político John Rawls, existen dos principios básicos de justicia: el primero sostiene que cada persona debe disponer de un derecho igual al más extenso sistema de libertades básicas que sea compatible con similares libertades para todos. El segundo afirma que las desigualdades económicas y sociales sólo son admisibles si existe igualdad de oportunidades y si son necesarias para que los que tengan menos estén mejor de cómo podrían estar en cualquier otra situación viable. Este segundo principio da lugar a la regla de elección maximin, según la cual se deben jerarquizar las alternativas de distribución conforme a sus perores resultados posibles y elegir aquella cuyos peores resultados sean mejores que los de las demás opciones. Como se puede observar, el segundo principio de Rawls no cuestiona la posible existencia de desigualdades. Los resultados de las distribuciones justas de recursos y oportunidades pueden dar lugar a aprovechamientos desiguales por parte de los individuos, siempre que dicha distribución garantice las libertades básicas y la igualdad de oportunidades para acceder a los recursos , y siempre que se trate de la distribución que deje mejor a los que peor están.
En las democracias liberales contemporaneas ninguna institución como la escuela ha ostentado la legitimidad para hacer valer el principio de igualdad de oportunidades. La escuela, desde la segunda mitad del siglo XX, se convirtió en el mecanismo socialmente compartido para que ningún impedimento distinto al talento y al esfuerzo de los individuos determinase las posibilidades de ascenso social. A la educación, desde entonces, le asignamos colectivamente la responsabilidad de garantizar que el acceso a la posición y a los recursos sea merecida y no arbitraria, o lo que es lo mismo, que el status social sea adquirido y no adscrito por razón de sangre, herencia económica o favoritismos de cualquier índole. Así pues, colectivamente hemos convertido la escuela en la institución representativa del principio de igualdad de oportunidades rawlsiano. Por otra parte, la traducción de la regla maximin al terreno de una institución como la escuela consistiría en asegurar que ningún mecanismo de acceso a la misma, o las condiciones de su disfrute, pudiera perjudicar las oportunidades futuras de los menos desfavorecidos. Cabe preguntarse ahora si el porporcionar libertad a los padres de elegir libremente la escuela que desean para sus hijos puede ser aceptable desde el punto de vista de la justicia. Si, y sólo si, se considerase que la libertad de elegir escuela no perjudicara las oportunidades de los menos desfavorecidos estaríamos frente a un sistema de distribución justo. Si, por el contrario, la libertad de elección tuviera consecuencias sobre una distribución de recursos que repercutiera negativamente sobre las oportunidades de los menos desfavorecidos, deberíamos considerar cuánto hay que limitar la libertad de elección de modo que ésta fuera corregida para que los que están peor maximizaran su posición respecto a otros escenarios posibles.

(Continua en el següent post)

viernes, 7 de noviembre de 2008

Educación, Opus y El Gran Wyoming

Como siempre: Wyoming genial, mordaz, inteligente y sobresaliente. Breve y agudo, maestro en decirlo todo, cual Quevedo, sacando punta al concepto y golpeando con el verbo en el centro de la cuestión de tal manera que "a buen entendedor, pocas palabras bastan".

martes, 4 de noviembre de 2008

Crisis, what crisis?

Si treballes a un centre educatiu públic i la teva realitat quotidiana t'obliga a fer un gran esforç imaginatiu per suplir la manca de recursos, i navegues per aquestes pàgines web ...

www.institucio.org/lavall

www.fomento.edu/canigo

www.institucio.org/terraferma


Arribes a la conclusió de que encara hi ha molt per lo que lluitar, somnis que encara no s'han fet realitat i motius de sobra per continuar en el camí amb la mateixa força que fa vint anys.

sábado, 1 de noviembre de 2008

Educació

A continuació us reprodueixo un article de Joan Manuel del Pozo, publicat avui, que he trobat molt interessant.




Tensions i confiança

Joan Manuel del Pozo

Tenim un sistema educatiu sotmès a més tensions de les desitjables i fins i tot de les raonables. Dues d'aquestes tensions, entre d'altres, són molt rellevants: la primera, quantitativa, es deriva del creixement intens de la demanda de llocs escolars i de docents en els darrers deu anys com mai no l'havíem conegut a Catalunya. La segona, qualitativa, s'expressa en la insatisfacció general -poc o molt fonamentada, però molt sentida- pels resultats o per l'èxit del sistema: sobretot pels coneixements adquirits i pels valors assumits i practicats majoritàriament. Aquesta percepció genera la satisfacció o la decepció de les expectatives legítimes dels seus usuaris: de nois i noies, de famílies, de professionals de l'educació que, cadascú des de la seva perspectiva, aspira a una bona realització personal i una positiva integració laboral i social del jovent; però també d'empreses i d'institucions, que, sigui per raons econòmiques, socials o culturals, necessiten cada vegada més persones joves ben formades.

Podem considerar aquestes dues grans tensions com el marc en el qual emergeixen i s'entén el sentit dels principals reptes que té el nostre sistema educatiu. Si n'intentem una resumida enumeració, ens trobaríem amb aquests com a principals: un repte essencial de futur, el de la formació inicial dels docents de tots els nivells, lligat a la reforma europea dels estudis universitaris, que garanteixi que la majoria dels millors estudiants valoren la funció docent -també perquè sigui socialment valorada- i que se'ls prepara amb alta exigència i qualitat. Un repte essencial de present -fins que aquests arribin al sistema-, el reforçament de la qualitat del servei docent actual, per via de formació continuada, i per via de reconeixement d'autonomia, de responsabilitat i condicions de progrés professional, dels actuals docents. Un repte immediat i sostingut de cohesió interna del sistema, entre ensenyament públic i privat concertat, que es basi en l'equitat real, el compromís amb la idea de servei públic i unes condicions homòlogues d'escolarització, de treball i de rendiment. Un repte permanent i exigent de compromís amb objectius formatius nuclears, com la capacitat multiforme de comunicació dels nostres estudiants, la incentivació d'interès pel mètode i gust pel saber científic, la formació de la sensibilitat estètica i el respecte ètic, la pràctica d'estils de responsabilitat convivencial i cívica. I un repte radical de molta més articulació entre l'educació i la vida, on el paper de les famílies, la ciutat i el teixit economicosocial i institucional té funcions transcendents.

Finalment i principalment, el gran repte de la confiança, que és aparentment difús, però totalment decisiu, perquè afecta l'actitud de fons de tots els agents del sistema. En una concepció no reduccionista de l'educació, aquests agents són molts i molt diversos, no només nens i docents. La crisi de confiança entre tots els agents ha estat massa persistent i fonda i, atès que l'educació és de les tasques més genuïnament humanes, per humanitzadora -i per això s'hi han de dedicar les millors persones-, no és possible reorientar el sistema cap al seu èxit si no és en un clima de renovació de confiança autèntica, positiva i tranquil·la. Confiança dels docents en ells mateixos i entre ells i les famílies, de les famílies vers la seva mainada i els docents, dels nens i nenes amb els seus docents i famílies, dels representants socials i polítics envers les comunitats educatives i d'elles envers tot el seu entorn.

Cervantes y el Quijote IV

Cervantes y el Quijote III

El Quijote
View SlideShare presentation or Upload your own.