Problema resolt

Divendres vaig acabar la jornada a l'institut amb el cor ennuvolat per la tristor. Va haver-hi un problema amb alguns alumnes de la meva tutoria, a l'hora abans del pati, i no es va acabar de resoldre prou bé. Les situacions de conflicte si no s'expliquen amb molta cura poden acabar degenerant de tal manera que allò que les va causar acabi per perdre's en mig dels arbres del bosc. I si no s'actua prudentment, també.
Encara i que el problema no anava amb mi, pel fet de ser la tutora dels nens vaig optar per quedar-me fins que "las aguas volvieran a su cauce". No van tornar-hi. Un dels alumnes implicats estava tan dolgut per culpa d'una situació que, al meu parer, es va treure de mare, que va acabar per, sense motiu algú, culpabilitzar-me del fet que ell es trobés amb "la espada de Damocles" de l'expulsió al cap. Vaig intentar parlar amb ell abans de marxar. Es va negar de totes totes. Quan tornava a Barcelona el mar era gris i el cel negre. I així va ser tot el cap de setmana. Com sóc tant toçuda com aquest alumne, no m'he resignat a deixar-me portar per la desidia dels conformistes; per lo fàcil; per deixar-ho corre pensant "que todo con el tiempo vuelve a su sitio", donat que la meva experiència verifica que això no és veritat. Ja que sóc dels que pensa que s'ha de morir lluitant, avui només arribar al centre he intentat parlar amb ell per intentar aclarir fins a on arriba la seva part de responsabilitat en els fets que se li imputen i per fer-li entendre que la que suscriu aquestes línies estava fora de joc totalment en tot el que va tenir a veure amb el que va provocar la tormenta de divendres. Resultat: Ens hem entés! Les nostres discrepàncies, com no podia ser de cap altra de les maneres, s'han resolt dialogant. I és que, com va dir algú, "hablando se entiende la gente".

Elogi del viure (fragment)

Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò per al qual serveixes, allò en el qual realment ets un entre els homes. Esforça't en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me.

Joan Maragall

Tres poemes breus en busca d'autor

I

Rugido
de un elefante
moribundo
que volátil
otea una estrella

II

La incandescencia
del verbo
hecho mujer
gira alrededor
de un duende
que posado
en una nube
duerme

III

Mi ojo agujereado
como en una película
de Buñuel.
Perro Andaluz.
Un burro y un cura.
Burgués insolente.
Malversación (adulteración)
de cerebros
que pierden el oremus
como Judas.

El contingut utòpic de la idea de ciutat educadora

En l'horitzó dels canvis socials que ens envolten, el món educatiu s'ha vist somogut per dues tensions: mentre creix la demanda i la importància que la societat dona a l'educació, s'escampa la idea que l'escola aïllada no pot assumir en solitari la tasca d'educar. És en aquest context que es formula el concepte de "ciutat educadora". La ciutat educadora és aquella en la qual els diferents agents socials es constitueixen en agents educatius perquè assumeixen els valors i els objectius d'un projecte compartit: treballen per millorar la qualitat de vida dels habitants de les ciutats, per generar polítiques que activin entre aquests l'esperit de ciutadania i que facin possible que siguin assolits per tots els valors d'una democràcia més participativa i solidària. És a dir, darrera del concepte de "ciutat educadora" s'amaga la intencionalitat d'aconseguir per mitjà de l'educació, entesa no només com la transmissió de continguts conceptuals sinó també com la transmissió de valors, ciutats millors per a un món millor. Això és un horitzó utòpic cap al qual molts s'han volgut anar acostant. I és un horitzó utòpic ja que la ciutat educadora és un projecte que s'anirà perfilant a mesura que es vagi construint i sempre es podrà perfeccionar. I no només es podrà perfeccionar, sinó que s'haurà de revisar constantment degut a que les circumstàncies ho exigiran, perquè la societat evoluciona i van sorgint nous reptes i conflictes als quals haurem de fer front. Així doncs, la idea de la ciutat educadora fa pensar en un registre utòpic que es pot entendre com ho fan els qui en formen part de l'Associació Internacional de Ciutats Educadores: concebint l'educació com un instrument vàlid per anar edificant la ciutat ideal. Però encara hi ha una altra manera d'entendre aquest registre: la que consisteix en imaginar quina seria l'educació ideal a la ciutat ideal. Aquesta era l'opció de les utopies clàssiques: les utopies del renaixement i les utopies societàries del segle XIX. Un exemple d'això seria el que explica Tomas Moro a la seva obra Utopia. Aquestes dues maneres de comprendre la visió utòpica de la ciutat educadora podrien arribar a consensuar-se, de tal manera que el resultat de la fusió d'elements i interessos comuns fossi: una educació ideal per construir una ciutat ideal; i la mateixa educació ideal per a mantenir viva la ciutat ideal aconseguida.

Galí productions

No és cap sorpresa per a la gent que em coneix que digui que em sento molt orgullosa dels meus alumnes. Doncs bé, avui no és que em senti orgullosa d'ells, sinó que no quepo en mi misma de lo contenta que estoy.
Els alumnes de 2º d'eso de l'institut on treballo m'han entregat aquest matí uns treballs de publicitat consistents en fer o bé un spot o bé un anunci gràfic. La qualitat de la feina en general ha sigut alta. Què és el que a mi me ha alegrado sobremanera? Trobar-me amb que el millor treball ha sigut el d'aquells alumnes que normalment no treuen les millors notes. En aquest cas, la qualificació que he considerat mereixien és la d'excel.lent.

El vídeo que acompanya a aquesta entrada es el causante de que hoy en mi interior haya salido el sol, una vez más.

¡ Que lo disfrutéis!

Tarjeta de presentació

A l'hora de plantejar-me a què dedicaria la meva vida, no vaig tenir cap dubte: volia canviar el món. Volia amb totes les meves forces aconseguir que els més febles fossin cada dia més forts. La injustícia social, ja des de petita, ha sigut quelcom que m'ha cremat les entranyes. Mai he entès perquè uns tenen molt i d'altres viuen en la més absoluta de les misèries; perquè uns manen i d'altres són manats; i el pitjor de tot: perquè són sempre els mateixos els que acaben conquistant les quotes més elevades de formació i de benestar social.
Sóc filla de treballadors i per a mi això és un gran orgull. Ma mare treballava netejant cases i el meu pare de mecànic-ajustador a una empresa del barri barceloní del Poble Nou. A casa meva es respirava política. Moltes han sigut les converses que des de que era un "loco bajito" he mantingut amb el meu pare a la taula del menjador de casa sobre qüestions tals com ara les millores a conquerir per la classe treballadora i les desigualtats socials existents. Tot això va anar calant en el meu esperit i la meva ànima. I pensava, què puc fer jo quan sigui gran per contribuir a lluitar contra la injustícia social? Vaig trobar la resposta a aquesta pregunta sense esforçar-me gaire. Donat que amb el que més disfrutava era jugant a fer de professora dels meus ninots, decidí que de gran seria professora i que ho seria dels fills dels treballadors. Vaig determinar amb una gran fermesa que faria l'impossible per des de l'educació aconseguir que els més febles arribessin a ser més forts i que ells també arribessin a les quotes més elevades de formació i de benestar social.
Avui dia sóc professora, i com si el poema Palabras para Julia l'hagués escric el meu pare per a mi ell ha de saber que aún estoy en el camino.