lunes, 17 de marzo de 2008

Tarjeta de presentació


A l'hora de plantejar-me a què dedicaria la meva vida, no vaig tenir cap dubte: volia canviar el món. Volia amb totes les meves forces aconseguir que els més febles fossin cada dia més forts. La injustícia social, ja des de petita, ha sigut quelcom que m'ha cremat les entranyes. Mai he entès perquè uns tenen molt i d'altres viuen en la més absoluta de les misèries; perquè uns manen i d'altres són manats; i el pitjor de tot: perquè són sempre els mateixos els que acaben conquistant les quotes més elevades de formació i de benestar social.
Sóc filla de treballadors i per a mi això és un gran orgull. Ma mare treballava netejant cases i el meu pare de mecànic-ajustador a una empresa del barri barceloní del Poble Nou. A casa meva es respirava política. Moltes han sigut les converses que des de que era un "loco bajito" he mantingut amb el meu pare a la taula del menjador de casa sobre qüestions tals com ara les millores a conquerir per la classe treballadora i les desigualtats socials existents. Tot això va anar calant en el meu esperit i la meva ànima. I pensava, què puc fer jo quan sigui gran per contribuir a lluitar contra la injustícia social? Vaig trobar la resposta a aquesta pregunta sense esforçar-me gaire. Donat que amb el que més disfrutava era jugant a fer de professora dels meus ninots, decidí que de gran seria professora i que ho seria dels fills dels treballadors. Vaig determinar amb una gran fermesa que faria l'impossible per des de l'educació aconseguir que els més febles arribessin a ser més forts i que ells també arribessin a les quotes més elevades de formació i de benestar social.
Avui dia sóc professora, i com si el poema Palabras para Julia l'hagués escric el meu pare per a mi ell ha de saber que aún estoy en el camino.

1 comentario:

Gracienc dijo...

Benvolguda Nuria Galdónnnnn!!

Benvinguda al món dels blocs/blogs com et vagi millor! :)
Espero poder veure sovint plasmades les teves idees en el blog i discutir-les!! :)

Un petó,

crls.