lunes, 8 de diciembre de 2008

Mostra de relats breus fets a classe

Els dos relats que teniu a continuació s'han construït a partir d'un paràgraf inicial que havia de ser coherent amb el desenvolupament i el final que els alumnes imaginèssin.

L'objectiu final de l'exercici, a més d'estimular la imaginació dels alumnes, és el de crear una antologia de textos que s'anirà completant segons vagi avançant el curs a partir d'altres activitats de creació literària.

Una mujer está sentada sola en su casa. Sabe que no hay nadie más en el mundo: todos los otros seres han muerto. Golpean la puerta. De pronto, sale de sus más inertes pensamientos y mira hacia allí, intentando localizar la fuente de aquel ruido... No la encontró. Volvió a enroscarse en el pequeño rincón en el que había pasado las últimas horas, acomodando su densa melena entre sus tensos brazos. Revivió los momentos más macabros de su existencia. ¿Qué ha pasado? ¿Merezco el dolor que me está provocando esta asusencia? Mil preguntas rondaban por su desfallecida mente mientras las lágrimas inundaban su cara y empañaban por completo sus ojos de color azul, haciéndolos parecer un triste cielo nublado.
Lo que más extrañaba con diferencia era lo que su verdadero y único amor le había hecho sentir: compromiso, comprensión, calidez, confianza... Todo lo contrario de las emociones que ahora agitaban su alma. Sentía odio, odio hacia ella misma por haber contemplado cómo la persona que más amaba moría en sus brazos sin poder hacer nada; por no haber calmado el llanto de la sangre invadiendo el cuerpo de su amante; por haber permitido que un maldito ángel caído arrancase los latidos de toda aquella gente en el fin del Destino.
Ya no había vuelt atrás. Ya no podía hacer nada. La guerra había acabado de manera cruel.

J. R 3º ESO

Una mujer está sentada sola en su casa. Sabe que no hay nadie más en el mundo: todos los otros seres han muerto. Golpean la puerta. Siente el ruido y piensa que son imaginaciones suyas.
Está tan obsesionada con su propia soledad que ya no le queda más que pensar en cómo puede hacer para no sentirse tan sola, par no sentirse tan vacía. Necesita compañía, alguien que la entienda, que la cuide... Pero se ha quedado sin nadie.
Frente a la estufa, esa estufa que funciona cuando a ella le apetece, recibiendo un poco de calor en sus fríos pies, acompañada de su amiga Soledad, recuerda todos los momentos que pasó junto a aquellas personas a las que tanto quiso, y que todavía quería. Otro cigarro más para afrontar su cruel pesadilla. No sabe que con eso lo único que consigue es empeorar su situación. Ni siquiera ha intentado salir a la calle. Nadie le dijo que la vida fuera fácil, pero tampoco que fuese así de dura.
Llega la noche, otra noche más sin apetito alguno. Se sienta frente a la ventana. Observa cómo cae la lluvia. Más y más recuerdos. Recuerdos que de su mente jamás se borrarán. Una lágrima cae de su mejilla. Se saca un pañuelo de la manga y se seca las lágrimas. Mira hacia el cielo... "Te echo de menos" dice. Las mismas palabras cada noche. Sin más, la mujer se tumba en la cama. Apaga la luz. "Es hora de dormir Soledad, mañana será otro día".

M.T 3º ESO

sábado, 29 de noviembre de 2008

1 i 2 de desembre: IX Jornades del Projecte Educatiu de Ciutat de Barcelona

Els dies 1 i 2 de desembre ens tornarem a trobar a la facultat d'història de la UB els diferents agents educadors i els responsables polítics de l'educació de la ciutat de Barcelona. Un cop més, debatrem i coneixerem les bones pràctiques educatives que diferents entitats amb dur a la pràctica en l'últim any.
S'ha de felicitar a la ciutat, al seu Ajuntament i als seus ciutadans, per l'esforç tant gran que des de fa molts anys s'està fent per aconseguir que tots i totes puguem gaudir de les de les mateixes oportunitats en el terreny educatiu i per fer de Barcelona un referent de ciutat educadora que es construeix partint d'una idea de ciutat on la fita de la cohesió i la justícia social són els objectius finals.

I ara, recordem què és el PEC, el seu significat, el que representa.



I a més...

viernes, 21 de noviembre de 2008

martes, 18 de noviembre de 2008

8ª Trobada de delegats i delegades de 3er i 4art d'ESO del Garraf

El passat divendres 14 de novembre es va celebrar la 8ª trobada de delegats i delegades de 3er i 4art d'ESO de la comarca del Garraf. El lloc escollit per dur a terme aquest acte va se la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya).

A les 9 del dematí de divendres passat, a la sala d'actes de la UPC de Vilanova, el President del Consell Comarcal del Garraf va rebre els representants dels alumnes dels diferents centres educatius públics i concertats del Garraf explicat-los quina era la funció i finalitat d'aquesta trobada. Seguidament va parlar una representant de la UPC donant-nos la benvinguda i explicant-nos quins estudis es poden fer en aquesta universitat.
En entrar a la sala d'actes ens van donar una carpeta amb material, i dins d'ella hi havia unes xapes que al final de la presentació de l'acte van saber que eren per distingir els diferents grups de treballs en els que ens havíem de distribuir. Tots els delegats i delegades que tenien una xapa del mateix color anaven a un grup determinat. Una vegada sabérem a quin grup anàvem, marxàrem a l'aula que ens havia sigut assignada.
La feina que férem, dirigida sempre per un monitor o monitora, va ser, primer, la de reflexionar sobre quines eren les funcions d'un delegat i les seves qualitats. Després ens van ensenyar diferents maneres de resoldre un conflicte que podríem arribar a trobar-nos en l'exercici de la nostra funció. Nosaltres explicàrem les dificultats que havíem tingut fins ara a l'hora de resoldre algun problema com a delegats. Estiguérem debatent entre tots sobre diversos temes: conflictes entre companys, de quina manera dialogar amb els professors, com defensar la nostra opinió... A les 11 van descansar uns 20 minuts. Una vegada finalitzat el descans, formàrem grups en els que havíem de resoldre dues situacions:

  • Si es donés el cas de que volguéssim dimitir, de quina manera justificaríem aquesta decisió i què diríem per aconseguir que algú ocupés el nostre lloc.
  • Davant d'un conflicte concret que ens van posar d'exemple, quina seria la nostra intervenció.

Els grups que s'havien format a l'aula on estàvem treballant van posar en comú el resultat d'aquests dos exercicis i traguérem les nostres conclusions.
En acabar la feina a les aules, tornàrem a la sala d'actes i un representant de cada grup va llegir les conclusions a les que havien arribat. Després ens acomiadàrem fins l'any vinent.

Delegada de 3er A

sábado, 15 de noviembre de 2008

"Una reforma educacional que prepare al hombre nuevo para la nueva sociedad y las nuevas tareas"

Discurs de Salvador Allende davant l'assemblea que havia de debatre sobre la necessària reforma educativa en Xile. Document històric que, entre d'altres coses, reflecteix molt bé la importància que Allende donava a l'educació. Per a ell, qualsevol projecte educatiu de caire nacional havia d'anar de la mà de la gestació d'un projecte de país. Aquesta manera d'entendre l'educació es relaciona directament amb la que té l'Associació Internacional de Ciutats Educadores, donat que darrere del concepte de "ciutat educadora" s'amaga la intencionalitat d'aconseguir per mitjà de l'educació ciutats millors per a un món millor. Així doncs, es concep l'educació com un instrument vàlid per anar edificant la ciutat ideal. I de la mateixa manera, podríem pensar en l'educació com un instrument vàlid per aconseguir un país millor, entenent com a "país millor" aquell on la justícia i la cohesió social arribin a les seves màximes quotes de realitat. Evidentment, els projectes educatius de ciutat i el projecte de país, per una qüestió de pura coherència, hauríem de ser uns la conseqüència de l'altre.

Discurs de Salvador Allende, març de 1971

jueves, 13 de noviembre de 2008

"Escola nova, poble lliure" II

La fita educativa més significativa del govern de la Generalitat durant la Segona República va ser la creació del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) en 1936. Va ser el símbol emblemàtic de l'època republicana i revolucionària. El CENU representa una revolució de l'ensenyament, suposa la potenciació d'una educació intel.lectual, motriu i sensorial totalitzadora mai potenciada com ara, havent-hi desaparegut l'ensenyament confessional i estant controlat ja l'ensenyament privat. La creació del CENU fou un pas endavant qualitatiu en el model educatiu obert i democràtic. És una experiència dirigida a construir una escola radicalment nova. Segons el decret de la seva creació - DOG de 29 de juliol de 1936 - , "La voluntat revolucionària del poble ha suprimit l'escola de tendència confessional. És l'hora d'una nova escola, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana". El seu objectiu final era la creació d'una vida escolar "inspirada en el sentiment universal de solidaritat i d'acord amb totes les inquietuds de la societat humana, a base de la supressió de tota mena de privilegis". El Comitè (convertit en Consell el 26 d'agost) es feia càrrec de tots els centres escolars creats i per crear, coordinava tots els serveis educatius existents i, sobretot, havia de bastir i organitzar un nou sistema d'ensenyament que, en setembre de 1936, es concretaria en un Pla general que superava les competències de l'Estatut, situant-lo fora de la Constitució.
Presidit pel Conseller de Cultura de la Generalitat, el Consell estava integrat per quatre representants de la CNT, quatre de la UGT i quatre representants tècnics nomenats per la Generalitat. El pla del CENU reposava en un cos docent unificat, contemplava l'escolarització rural i l'extensió educativa als treballadors, sobre les bases de la pedagogia racionalista. Els valors de l'ensenyament laic, lliure i progressista van ser unificats i generalitzats en un nou sistema educatiu avançat al seu temps i aplicat a tot Catalunya. El Consell monopolitzà les més importants funcions educatives: des de l'establiment dels principis doctrinals bàsics fins a l'organització educativa o els plans d'estudis. El protagonisme del CENU disminueix sensiblement des del maig del 37 ja que la CNT, que li havia donat impuls, queda tocada pels "Fets de Maig del 37".

Un element fonamental per apropar-se a la obra educativa de la etapa republicana és entendre com, en aquells anys, es consolida un corrent que considera l'educació i la cultura com una eina de formació i llibertat a la que tot ciutadà té dret. Així, la cultura i l'educació són assumides per l'Estat com un bé comú al qual tots han de poder accedir. És a dir, es procedeix a l'estatització i, per apropar-lo més al ciutadà, a la municipalització d'allò que, fins a aquells moments, havia estat un privilegi reservat a les classes benestants de la societat. L'educació pública en el seu sentit més ampli (escoles, universitats, biblioteques...) es converteix en l'element central de la cultura d'un país. És aquest un avenç fonamental que no podem oblidar.

"Escola nova, poble lliure"

Ningú posa en dubte avui dia que els resultats obtinguts en matèria educativa al nostre país durant els vuits anys de la Segona república van ser excepcionals.

A Catalunya, i especialment a Barcelona i el seu entorn municipal, ja des dels primers anys del segle XX, es troben les propostes més pioneres de la renovació pedagògica que consideren l'escola i el seu entorn com un mitjà per a la formació moral i social de l'individu. L'aplicació de valors interdisciplinaris, lliures, oberts, democràtics i socials comença a obrir-se camí en un procés que culminarà en el període de la II República i la Guerra Civil quan, entre altres mancances, s'hauran de superar l'escassetat de recursos i d'institucions escolars.
Abans de 1931, els grans corrents educatius del primer terç de segle influiran en l'avantguarda pedagògica de les escoles catalanes. L'Escola Moderna (1901) de Ferrer i Guàrdia, l'Escola Mossèn Cinto (1904), la Fundació Horaciana d'Ensenyament fundada per Pau Vila en 1905, l'Escola de Mestres de Joan Bardina (1906), etc, són alguns exemples. La Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya van impulsar una activa política educativa i cultural sempre en connexió amb les idees pedagògiques europees més avançades. Diputació i Mancomunitat portaren a terme el primer intent seriós i sòlid per resoldre el problema de les escoles i, amb aquest, el de la formació de l'alumnat. La dictadura de Primo de Rivera desmantellà progressivament des de 1923 gairebé la major part de tota aquesta efervescència educativa i cultural que s'havia anat gestant al llarg dels primers vint anys del segle XX i, en conseqüència, la major part de les experiències assajades es portarien a terme amb l'arribada de la Generalitat republicana.
La tasca més important i de més abast de la II República fou voler transformar la societat mitjançant l'educació integral i inclusiva. L'esforç realitzat en escolarització i creació d'escoles, d'instituts , d'instruments pedagògics i culturals tals com biblioteques públiques, teatres populars, etc, intentava acomplir objectius socials independentment dels mitjans i l'origen dels ciutadans. En matèria educativa, les competències de la Generalitat, juntament amb la municipalització de l'educació i la cultura, havien d'assolir objectius fonamentals. La creació de l'Escola Normal Mixta (1931), la de l'Escola d'Estiu (1932); l'impuls donat a l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1899); i l'entrada en funcionament de l'Institut-Escola (1932), que lligava els ensenyaments primari i secundari, són les primeres fites que la Generalitat consolidà durant els primers anys de la II República. Això no obstant, seguiren funcionant centres privats d'inspiració religiosa en competència amb els anteriors.

(Continua en el següent post)