Sembla mentida que ja hagin passat nou mesos. Per al meu cor, fa res que rebia els alumnes a l'aula 11. Inqüietud, nervis, l'al-legria de la retrobada... Ningú tenia ni idea del que ens depararia el nou any escolar. Hi ha hagut moments per a tot: bronques mútues, sancions, dimecres a la tarda amb la Núria fent deures, entrevistes amb els pares, xerrades amb els alumnes... I també rises, complicitats, consells (d'ells a mi i de mi a ells), projectes compartits com l'Operació Juliana, recolçament mutu (el "preferimos temblar por pensar que vienes a tener que preocuparnos por ti porque te sientes mal", que em vau fer arribar al facebook un dia que estava molt baixa d'ànims, em va arribar a l'ànima !)... I qué és el que fem docents i alumnes durant tot el període lectiu sinó conviure i aprendre els uns dels altres? Ahí, crec jo, està una de les clau de volta de la meva professió: entendre que el model de convivència que acabem escollint per relacionar-nos amb els nostres educandos serà un dels referents de valors en positiu o negatiu que tindren. Obviament, la que escriu aquestes línies ha optat per una relació basada en un lideratge obtingut gràcies a un pes moral guanyat a base d'esforç, de molta feina, d'estar sempre on s'ha d'estar, de procurar tenir mà esquerra en tot moment, i d'aplicar allò de l'estira i arronsa. Els nens i els adolescents sempre saben quan un professor es preocupa per ells. Això és quelcom que valoren per sobre de tot, sent el que acabarà decidint el seu apropament o allunyament del mestre. Si la relació serà bona o dolenta. Qüestió aquesta de summa importància, degut a què un professor que connecti amb els alumnes serà més fàcil que els condueixi a l'èxit educatiu. Però l'èxit educatiu no està únicament condicionant pels recursos humans, sinó també pels materials (característiques dels espais, dotacions informàtiques, estat de les instal-lacions....). Els que treballem a centres públics no "benestants" sovint, per suplir certes carències materials, hem hagut de dur a la pràctica aquell vell lema del "maig del 68" que deia "imaginació al poder"; en el cas que ens ocupa caldria dir "imaginació a la gestió dels centres educatius públics no benestants". Gràcies a això i a la lluita sense treva de molts educadors perquè els nens i els joves que no tenen les mateixes oportunitats que d'altres les acabin tenint, s'aconsegueix que moltes vegades aquest fet sigui una realitat de partida en acabar l'escolarització obligatòria. No és caritat, és justícia social. No és el tarannà cristià el que ens mou, sinó el propi de qui es considera hereu o hereva ideològic dels mestres republicans que van fer història al nostre País.
Avui més que mai: "Escola Nova, poble lliure"
Entradas
